Haver de celebrar un 8 de març suposa que ens queda molta feina a fer en la lluita per la igualtat. El fet que existisca este dia és la prova del camí que ens queda per recórrer.

Cap estat ha aconseguit la igualtat entre homes i dones i el que és més alarmant, ni tan sols entre xiquets i xiquetes, com va alertar recentment la directora executiva d’ONU dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka.

La dona del segle XXI pateix greuges constants en l’àmbit de la formació acadèmica, en l’àmbit laboral, en la participació, en la representació política, en la seua sexualitat i en la seua d’imatge.

Tot açò és violència, una violència sibil•lina que es disfressa de quotidianitat i es cola en cadascuna de les nostres vides dia a dia. Però atenció, també patim la violència més evident, la violència física. Una de cada tres europees ha patit una agressió sexual i en 2013 en l’estat espanyol van morir quaranta-vuit dones per violència de gènere. En 2014 en portem ja onze.

Tot açò no és casual ni natural, la desigualtat s’ha construït i es construeix a força de dictar normes morals, socials i legals que el que fan és negar a la dona el seu dret i control sobre la seua sexualitat, el seu cos, la seua vida.

Una vegada més és el moment de dir prou! Un prou contundent front a les polítiques regressives que ens furten drets com la llei Gallardón i que al temps siga un prou constructor, perquè cada un de nosaltres tenim la possibilitat de construir igualtat allí on estem cada dia de l’any, siga o no huit de març.

Marian Campello (Joves amb Compromís del Baix Vinalopó-Vega Baja)